Despullar-te, espatarrar-te, deixar que et furguen el cony, parlar-li a una persona desconeguda de les teves intimitats… No totes tenim el mateix nivell de pudor o vergonya, però per a qualsevol dona, passar pel ginecòleg és un mal tràngol que ens col·loca en situació de vulnerabilitat i indefensió. Una visita ginecològica requereix un clima i un espai adequat que minimitzi la incomoditat de la situació, tot i que de vegades això no és així.

El maltractament pot anar des de la brusquedat en les exploracions al menyspreu prepotent. La manca d’intimitat, amb cadires davant de finestrals sense cortines o el trànsit de persones per les consultes són una mostra de la poca consideració cap a les pacients. Comentaris irrespectuosos, masclistes o humiliants que qüestionen el sofriment provocat i tracten les dones d’histèriques. Presumpció sempre d’heterosexualitat normativa, amb judicis valoratius sobre la vida afectiva i sexual de les pacients. Tons intimidatoris que eviten donar informacions sobre possibles patologies o tractaments. O un excés de paternalisme que fa innecessari escoltar les opinions o temors de les usuàries, o que justifica que no s’expliquin els processos que es realitzaran. Total, per a què?, si som unes queixones exagerades que, a més, no entendrem res…

El servei de ginecologia, disciplina mèdica que afecta exclusivament les dones, no sembla haver estat concebut pensant en nosaltres. A alguns professionals els falta la perspectiva de gènere necessària per entendre que tenim necessitats diferents que els homes, malalties diferents o diferents formes de viure-les. Un enfocament imprescindible per empatitzar amb nosaltres i proporcionar-nos el tracte càlid i humà que la situació exigeix.

Sabem que la sanitat, com tot, pateix un biaix de gènere. Tot el que excedeix el seu model bàsic, l’home blanc hetero, és considerat com una anormalitat o es desconeix. En l’imaginari col·lectiu, per exemple, el símptoma de l’infart més conegut és un dolor irradiat des del braç esquerre. Poques persones saben que en les dones aquest dolor es manifesta, en canvi, a l’esquena entre els omòplats. Els símptomes específics femenins no existeixen i l’infart es converteix en la primera causa de mort entre les dones. El mateix podem dir de la Síndrome Premenstrual, aquest desequilibri hormonal biològic que provoca alteracions emocionals i metabòliques naturals, però que la medicina considera com una exageració hormonal o una anomalia. Les dones, és a dir la meitat de la població, passem per neuròtiques davant d’un baró –ésser normal de referència– que no pateix aquests desequilibris. En aquesta lògica, tenir la regla tampoc deu ser normal. S’entén, doncs, que els productes d’higiene femenina no siguin de primera necessitat.

La part de la salut que és exclusivament femenina, aquella que sempre es quedarà en un segon pla, la tendim a viure tal com ens han ensenyat a viure tot que es considera no normatiu en tant que no afecta els homes: com una cosa íntima que no es comparteix. Qualsevol pot imaginar una conversa en el seu treball al voltant dels temors d’anar al dentista, però no tant una en què unes dones narrin la seva experiència quan van anar a fer-se una citologia i la tortura dolora de l’espècul en la vagina o la desagradable sensació de quan ens raspen el coll de l’úter. Al CAP Numància i altres centres de salut dels nostres barris, les dones de totes les edats i condicions, van a les seves visites de ginecologia amb el desig de “passar la mala estona” tan ràpid com sigui possible. I quantes s’hauran sentit menystingudes, quantes hauran patit autèntiques situacions desagradables, normalitzant males praxis i interioritzant tot això que no deixa de ser un impacte emocional en la seva salut integral? I quants d’aquests professionals, consulta rere consulta, estaran maltractant dona rere dona,  amb un tracte que consideren normal?

Similar Posts