Entrevistem en Pere Mercader, nom fictici d’aquest veí de Sants que va decidir viatjar fins a Rojava (Kurdistan sirià) per viure de primera mà la revolució del confederalisme democràtic.

Abans del viatge que és el que més t’atreia de la revolució kurda?

Bé, crec que sóc part d’una generació que ha crescut pensant que les revolucions no eren possibles. Que això era una cosa del passat, que ja s’havia provat i que havia fracassat. I que ha crescut pensant d’aquesta manera perquè no han deixat de repetir-nos i insistir-nos amb aquesta idea. Per mi, conèixer la revolució a Rojava va començar a trencar una mica això, em va cridar molt l’atenció. Com més em vaig anar informant del que passava, més necessari veia anar-hi per conèixer aquest procés, per solidaritzar-m’hi i per extraure’n aprenentatges polítics que poder retornar al moviment aquí.

Un cop allà que va ser el que més et va sobtar?

Moltes coses, però una cosa curiosa és que en arribar, els primers dies, vaig adonar-me que la gent sabia més del que em pensava sobre Catalunya. Que sabien de la revolució del 36, de Franco, però també de l’U d’octubre i dels CDR. Moltes coses em van xocar, ja sé que això és molt anecdòtic, però alhora aquest detall em sembla una mica revelador. Em va sobtar l’interès i el coneixement que molts companys kurds tenien del que estava passant aquí. El menyspreu i la ràbia amb la qual parlaven de la repressió de l’Estat, l’interès i esperança que projectaven en la lluita aquí, com si creguessin més en nosaltres que nosaltres mateixos.

En quins aspectes del dia a dia es percep la implementació revolucionaria?

Òbviament no puc comparar com es vivia abans de la revolució amb com es viu ara, perquè abans no hi vaig ser. Tot i això, els relats de la gent que vaig conèixer eren molt similars. Els kurds abans de la revolució rebien el tracte d’una minoria ètnica, sense nacionalitat, sense drets lingüístics, discriminats en la vida econòmica i laboral i sobretot durament represaliats quan feien política. Em vaig trobar molta gent més gran que jo que havia passat per les presons de l’Estat sirià. La revolució va més enllà de la qüestió de l’opressió sobre els kurds, però la veritat és que aquest era un element constant i central en tots els relats.

La democràcia occidental està en un moment de regressió, tant en drets com en legitimitat. Com funciona la democràcia directa confederal?

Doncs funciona de forma complicada (rialla). Complicada d’entendre a vegades perquè és una xarxa super extensa i ramificada de comunes, consells, organitzacions, nivells… i alhora és molt simple, en el sentit que qualsevol hi pot participar de forma molt directa. A cada barri i cada poble hi ha una comuna. Aquesta comuna es va articulant verticalment en nivells territorials més amplis, enviant co-delegats paritaris (un home i una dona) a les reunions àrea/ciutat, regió, cantó, i federació. Alhora aquesta unitat local s’articula horitzontalment, perquè en cada nivell hi ha comitès de dones, de joves, comissions d’economia, educació, cultura, defensa, etc. que es coordinen i federen entre elles. Al costat hi tenim també acadèmies diverses, cooperatives, centres socials juvenils, cases de la dona, etc. Totes aquestes estructures s’apleguen en l’estructura paraigües del TEV-DEM (moviment per una societat democràtica) i en el MSD (Consell per una Síria Democràtica), que actua com a òrgan diplomàtic.

No he tingut oportunitat de conèixer gaire el funcionament de totes aquestes estructures, però la impressió que tinc és que el tarannà és molt variable depenent del lloc, i que en general hi ha una tensió entre centralisme i democràcia. És com aquí, quan mirem al moviment popular. Hi ha pobles o barris on el teixit associatiu és molt nombrós i molt actiu, i hi ha altres on no hi ha res. Doncs allà és similar, en el sentit que el moviment fa un esforç molt gran per dinamitzar les comunes, però al final del dia hi ha comunes plenes i molt actives i altres molt buides, on pel motiu que sigui la gent no hi vol participar, i tampoc se la pot obligar.

També hi ha un component centralista en la presa de decisions, és evident. La mateixa guerra ho imposa. Això significa que la revolució de vegades funciona més com un Estat convencional, i on els processos democràtics de la societat no tenen tant de pes. Per exemple, el servei militar és obligatori, crec que durant 9 mesos per a almenys un dels homes de la família, si no m’equivoco. No hi pot haver una comuna que per exemple decideixi que les famílies del poble no participaran en aquest servei militar.

Finalment, a banda de tot això, també cal anar amb compte de no pensar que la nostra idea de “democràcia” és universal. Crec que tenim una concepció molt liberal del terme, no només pel que fa a la democràcia parlamentària, sinó al concepte més general. Pensem que democràcia vol dir que cada individu té la seva pròpia opinió particular de tot, i que l’ha d’expressar en tot moment, i que ha de decidir sobre cada cosa col·lectiva per petita que sigui. Això allà no existeix perquè la influència del liberalisme ha estat històricament molt més reduïda, i la comunitat té molt més pes. Els vincles comunitaris són molt més forts i això els porta també a una idea diferent del que són els processos democràtics.

El patriarcat forma part de totes nosaltres, ja que ha estat part de la nostra construcció com a persones des que hem estat petits. Com combaten aquest masclisme més personal?

La qüestió del patriarcat i la masculinitat és absolutament central dins el moviment. És habitual veure internacionals que no provenen de moviments de lluita queixar-se de dedicar tantes hores de les formacions a aquestes qüestions. (Tot i que després de l’educació molts surten impressionats i remoguts, per haver-se plantejat coses que mai s’havien preguntat). L’alliberament de la dona és el pal de paller del projecte kurd, perquè Abdullah Ocalan analitza que la dona és la primera colònia, la primera classe explotada. Llavors, no és possible acceptar que l’enemic visqui dins nostre, que vulguem fer la revolució però alhora siguem opressors. La idea de “matar la masculinitat dominant” està molt integrada en el moviment. Hi ha una cultura molt gran d’identificar, criticar i superar les actituds patriarcals en el marc del col·lectiu i l’organització. No és només una qüestió discursiva, també s’ha plasmat en uns mecanismes i formes d’organització. Com les dones tenen estructures i espais autònoms (no-mixtes) a tots els nivells, tenen més força per criticar-te, per confrontar les nostres actituds sexistes. Això s’estén també a la societat, en les acadèmies, les forces de defensa, la perspectiva amb què s’afronten els conflictes familiars, la violència masclista, etc. Per exemple per mi va ser molt xocant veure un llibre escolar, d’història, utilitzat per nens i nenes de primària. S’hi analitza el desenvolupament del patriarcat, el seu vincle amb el sorgiment de l’Estat i la propietat, amb la debilitació de la comunitat.

Per molts revolucionaris del món Rojava ha estat un far per demostrar que un projecte socialment transformador és possible sense estructures autoritàries com l’estat. En una societat així com es tracten temes tan sensibles com la seguretat? Hi ha policia? 

És clar que hi ha policia. De la mateixa manera que la revolució no hagués durat ni dos dies sense unes forces de defensa que protegeixen els territoris alliberats de les agressions externes, també calen estructures per protegir la comunitat dels que volen fer mal a la revolució des de dins. Pensa que encara que no hi hagi una confrontació militar oberta, la revolució sempre es troba sota greus atacs i amenaces.

Rojava està minada d’agents de Turquia, cèl·lules dorments gihadistes de l’estat islàmic, al-Nusra, etc. Aquests grups cometen assassinats selectius, posen explosius a les carreteres, fan esclatar cotxes-bomba a mesquites, escoles i llocs públics. Rojava ha estat fins ara una zona segura que ha acollit a masses enormes de refugiats d’altres zones del país, però hi ha qui treballa les 24 hores per canviar i destruir això. Les forces policials democràtiques s’encarreguen sobretot de fer front a aquestes amenaces. Per exemple, l’últim temps que jo vaig ser-hi, just abans de marxar, la situació militar era estable. Però estava en marxa una campanya molt forta d’incendis als camps de blat, per debilitar l’economia i crear malestar en la població. Grups de gihadistes amagats entre la població, o marrecs pagats per agents de Turquia, anaven en una moto amb un bidó de gasolina, encenien un foc i desapareixien. Llavors es van reforçar molt els controls als camins i les carreteres per aturar aquesta campanya.

També hi ha, és clar, grups organitzats que tracten d’introduir droga a la societat, especular amb béns públics de primera necessitat, fer negoci a expenses de la situació de guerra sense tenir en compte el mal que fan a la comunitat, etc. Combatre això també és una tasca important de la policia.

En darrer lloc hi ha conflictes més comunitaris, però la meva percepció és que la policia pràcticament no s’hi fica en aquestes qüestions i acaba gestionant-se en les estructures civils locals.

Com actuen aquests cossos de seguretat doncs?

Hi ha diversos actors que fan funcions de seguretat per a la societat a dins del territori, a part de les FDS (Coalició de milícies que formen les forces armades de Rojava). El principal és potser el cos d’Asayis i la seva contrapart femenina Asayis-Jîn, però hi ha també unitats específiques antiterroristes, un servei d’intel·ligència propi, milícies ciutadanes com HPC i HPC-Jin, brigades de joves, etc.

Els asayis són potser els més visibles. Estan disseminats arreu del territori en checkpoints on comproven documentació, revisen cotxes, etc. Les HPC, tot i ser una unitat parcialment civil, també té potestat per muntar controls a llocs claus dels pobles i del barri, formar patrulles al carrer, etc. Les HPC-Jin tenen particularment la tasca de donar suport a la lluita contra la violència masclista.

Com afecta a la revolució el fet d’estar dins d’una guerra com la de Síria?

Penso que la guerra té una relació molt contradictòria amb la revolució. En primer lloc, estar clar que l’interval caòtic que ha implicat la guerra ha obert la possibilitat de desenvolupar revolució, tal com va passar a Rússia el 1917, Alemanya de 1918, o aquí mateix el 1936. A més, crec que la guerra té una potencialitat revolucionària, en el sentit que “construeix poble”. Unifica la societat contra un enemic comú i entorn uns objectius, visió, programa, relat, i símbols compartits. Està clar que la guerra porta a la màxima deshumanització, a la màxima ferida que pot tenir una societat. És una violència sense límits per destruir el contrari, sobretot quan hi ha pel mig actors feixistes islàmics com el DAESH. Però per altra banda crec que al mateix temps també té la capacitat d’humanitzar, en el sentit de treure el millor i més essencial de cada persona. Dur a les persones a una situació en la qual són capaces de sacrificar-ho tot pèls altres, de compartir-ho tot, d’articular uns vincles de solidaritat fortíssims, revolucionaris. Això no involucra només les persones dins les estructures militars, es filtra i influencia a tota la societat, justament perquè les YPG/YPJ són una força popular, que lluita pel poble, que surt del poble, i que viu entre el poble.

En aquesta relació també hi ha la tensió històrica entre destrucció i construcció. Kobane n’és un exemple. Abans de la guerra era una ciutat, pel que la gent diu, molt conservadora. Una dona no hi podia caminar sola pel carrer, estava mal vist, entens? Avui és una de les ciutats més “radicals”, més mobilitzades, on l’autoorganització i el poder popular és més fort. Per què? Doncs perquè després que quedés totalment destruïda, i que tants fills i filles de la ciutat morissin per defensar-la, s’ha reconstruït en uns altres paràmetres. És com si la gent raonés “jo abans no pensava així, no era revolucionari, però si el meu amic, o la meva filla van donar la vida per la revolució, doncs significa que és important i jo tinc el deure de continuar aquesta lluita”. I sobre les runes van fer les coses d’una forma diferent, la mateixa societat ja era diferent i es va compondre de forma diferent.

En un altre pla, penso que la guerra és un llast molt gran. Crec que a Rojava li passa el que explica Franz Fanon sobre els pobles colonitzats que aconsegueixen emancipar-se. Que es veuen forçades a dedicar la major part de les seves forces a defensar-se, a vigilar que els seus enemics no les esclafin a la mínima oportunitat. Si els recursos que avui la Revolució inverteix a protegir-se els invertís a desenvolupar-se, avançaria molt més ràpid.

Desenvolupar-se com? En que podrien utilitzar-se aquests recursos?

Doncs en avançar en la construcció d’una economia pròpiament socialista, per exemple. Hi ha un esforç titànic per part del moviment per assolir la sobirania i la democràcia econòmica plena, però hi ha obstacles molt grans. Fan falta molts recursos, quadres tècnics, formació. La revolució és excessivament dependent del petroli, el sistema cooperatiu és encara embrionari, l’embargament és molt fort, les importacions tenen un pes molt alt. I a sobre s’ha de lidiar amb els sabotatges econòmics dels enemics de la revolució.

Les forces armades de Rojava són les SDF (Forces democràtiques síries), que estan compostes per una amalgama heterogènia de diferents milícies, kurdes com les YPG/YPJ i altres àrabs, assíries, etc. No resulta problemàtic aquesta diversitat armada?

No, perquè totes aquestes unitats i milícies, a part de respondre a un comandament únic i centralitzat, són la branca militar d’un mateix projecte polític i social. No dic que no hi hagi contradiccions i problemes, però justament trobar la unitat en la diversitat és la clau de volta del confederalisme democràtic, i més precisament, de la nació democràtica. La nació que intenta construir el moviment no és una comunitat cohesionada entorn una identitat ètnica, lingüista, o religiosa tancada, dominant o excloent, sinó entorn uns valors compartits en el marc d’identitats nacionals més obertes i flexibles.

Turquia ha amenaçat d’envair tota Rojava acusant de terroristes les YPG/YPJ (milícies kurdes d’autodefensa), com viu la població aquesta constant amenaça?

En general hi ha hagut un procés llarg i intensiu de preparació per aquesta situació. La gent no vol una guerra amb Turquia, però si arriba, estan més que disposats a defensar-se. També crec que tenen clar que si Turquia ataca, no serà una guerra convencional, on podran deixar que les YPG/YPJ s’encarreguin d’aturar-los mentre s’ho miren des de casa. Saben que serà una guerra popular, que tothom haurà de participar i jugar el seu paper en la resistència. Sigui o no amb les armes a la mà. Durant els darrers temps s’ha format a molts sectors de la població per a defensar-se, i també per a desenvolupar tasques sanitàries, logístiques, etc. Crec que la major part de la població està conscienciada i preparada per resistir. Després potser hi ha una petita part que preferirà fugir. I finalment hi ha una minúscula part de la població, la propera als gihadistes, que es frega les mans cada cop que Erdogan amenaça. Que espera que aquest moment arribi per aprofitar l’oportunitat i tornar a revifar el DAESH.

Els kurds defensen un projecte polític antiimperialista, amb una economia socialment justa i l’alliberament de la dona com a puntals, però en canvi han hagut d’aliar-se amb els EUA per tal de lluitar contra el Daesh. Com porten aquesta contradicció?

No sóc un expert en geopolítica, però sobre això penso diverses coses. Primer que aquesta aliança no va ser escollida ni buscada, sinó fruit del desenvolupament de la guerra. Fins a la batalla de Kobane el 2015 els kurds eren els únics que es defensaven sols, que no tenien cap aliança amb cap potència estrangera. En un moment donat, o feien una aliança militar amb un dels actors, o serien víctimes d’un nou genocidi. La guerra no s’ha donat entre un bloc imperialista i un bloc democràtic, sinó entre diversos blocs imperialistes. És una guerra interimperialista i el moviment busca trobar els espais on desenvolupar-se dins aquest conflicte entre potències.

L’aliança tàctica amb els ianquis els ha permès sobreviure i desenvolupar el seu projecte fins ara, però tothom té clar que això té una data de caducitat, perquè els seus projectes i interessos per a Síria són contraposats. Llavors, crec que és una relació molt contradictòria. En el sentit que de la mateixa manera que hi ha aquesta aliança dins de la guerra, també hi ha una guerra dins d’aquesta aliança. El moviment busca treure el que li interessa dels EUA sense deixar que canviï o modifiqui el seu projecte I els EUA intenten aprofitar aquest vincle per influenciar políticament el moviment, per dur-lo cap on els interessa. Els agradaria que Rojava fos un miniestat nacional kurd governat per un clan corrupte que mira pels seus interessos i no els de la societat, com passa al kurdistan iraquià. Treballen per això, però fins ara no ho han aconseguit. El moviment kurd sap molt bé quines són les intencions de l’imperialisme americà i s’hi resisteix, fa molts esforços per bloquejar iniciatives d’aquest tipus.

Que més t’agradaria destacar de la teva experiència?

Destaco el record dels màrtirs, la memòria dels amics que van deixar la vida defensant la revolució de Rojava, tant locals com internacionals. Sang de tots els indrets del món s’ha vessat i barrejat a Rojava, per una mateixa idea, per una mateixa esperança. Companys com l’anarquista italià Lorenzo Orsetti o el socialista alemany Michael Panser, que va estar temps treballant a Rojava abans de ser assassinat per l’exèrcit turc a les muntanyes de Basur. Crec que les seves vides són exemples per tots nosaltres, i alhora un recordatori. Si aquí nosaltres defallim, si abandonem la lluita davant les dificultats, en quin lloc deixem el seu sacrifici?

No podem trair la memòria dels que ens han precedit. Potser vivim uns temps difícils, un temps on sembla que el que tenim és massa petit per enfrontar a un enemic tan gran. Però si tenim això petit, és gràcies als que van donar la vida per mantenir-ho viu i entregar-ho a les properes generacions, lluitant en condicions històriques molt complicades. Per últim, dir que ningú esperava la revolució de Rojava. Va ser un “accident”, un imprevist que el moviment va saber aprofitar perquè feia 40 anys que es preparava i s’organitzava. Crec que n’hem de prendre nota.

Similar Posts