I les institucions ho posen difícil.

Refugiats: els invisibles

Vàrem conèixer una família de refugiats a la plaça de Sants, mare, pare i 5 fills entre els 18 mesos del petit i els 13 anys del gran. Havien fugit de Trípoli, Líbia. A Tunis van aconseguir un visat de turista per Espanya amb una durada d’11 dies.

Dibuix fet a l’escoleta per una de les filles de la familia refugiada

Van aterrar a Barcelona i van demanar protecció internacional a la Creu Roja. La Delegació de Govern a Catalunya els hi va donar cita per 6 mesos després per sol·licitar la protecció internacional.

Quedaven en la situació administrativa de “manifestación de voluntad de
presentar solicitud de protección internacional” que els donava dret a allotjar-se a un Hostel del carrer Melcior de Palau en una habitació de 20 m² amb 3 lliteres i els tres menjars diaris a una cafeteria al carrer Joan Güell.

Res més, ni bancs de recursos (roba, bolquers, higiene) ni accés als serveis de salut i educatius, ni empadronament, ni informació sobre els serveis municipals, ni ajuts econòmics, ni assessorament jurídic, ni targeta de transport, ni…

Res a fer, braç sobre braç tot el dia. Després de 5 mesos d’esperar van fer coneixença amb les veïnes i els/les nenes van poder anar a l’Escola Popular de la Bordeta, els hi va canviar la cara. Dues de les filles van emmalaltir i van arribar a pediatria del CAP Numància a on se les va atendre i van començar un reconeixement mèdic de tots els menors. No els hi van fer receptes dels medicaments perquè no tenien targeta sanitària i van haver d’anar caminant fins al CAP de Manso per aconseguir la medicació sense recepta.

El veïnat els hi va proporcionar targeta de transport doncs els 7 membres de la família havien d’anar a tot arreu a peu. La cap d’assistència social de pediatria de Numància va començar els tràmits per obtenir la targeta sanitària.

La família va decidir anar a Luxemburg doncs tenien informació que el procés de demanda de protecció internacional tenia més garanties de supervivència que a l’Estat Espanyol i així ho van fer, el viatge continuava.

Van arribar a Luxemburg amb el contacte d’un advocat de drets humans i amb una carta que demanava que Luxemburg acceptés la petició de protecció internacional. Si la família retornava a Espanya, corria el risc de ser deportada a Líbia. Així ho especificava l’únic document espanyol que tenia la família. Luxemburg els hi ha acceptat la petició d’asil, els fills van a l’escola i segons les seves paraules tenen “una llar”. Assenyalar que al barri hi ha uns 4 hostels que allotgen refugiats amb les mateixes condicions precàries i que alguns d’ells/elles acudeixen a l’escola comunitària de La Troca gràcies a la feina de difusió que ha fet aquesta escola i que ha arribat fins als refugiats invisibilitats per l’administració. És una crueltat mantenir als refugiats aïllats de la societat a on han arribat, sense cap socialització ni accés a la sanitat, ni a serveis educatius, ni d’empadronament. L’Estat espanyol denega tres de quatre peticions d’asil.

Similar Posts