“La Bordeta: memòria d’un barri”, d’Ivan Miró, és el pròleg a la novel·la La Fàbrica, de Jordi Soler, editada per Descontrol i ambientada al barri de la Bordeta i a Can Batlló, tant en els temps revolucionaris i col·lectivistes de 1936 com en el nou espai veïnal autogestionat.

La Bordeta: memòria d’un barri

La memòria d’un barri està feta d’antics camins de pols, i de les passes d’aquells i aquelles que inventaren els camins, tot desgastant-los. La memòria d’un barri neix dels somnis de camperols provençals, emigrats al llindar del primer mil·lenni i poc temorosos de Déu, i dels noms que inventaren per convertir el somnis en matèria viva, llaurable. La memòria d’un barri prové de la gran roca originària, Montjuïc, i dels seus penya-segats, nascuts per enfonsar-se de nou al mar; i de les seves pedreres, esmicolades per aixecar ciutats. La memòria d’un barri és el traç oblidat de les vies augustes i imperials, així com el record que perviu –aquest sí- d’aquella antiga cabana rústega i pobra, solitària, a la vora del camí. Una petita borda, una bordeta. La memòria d’un barri – La Bordeta, Sants, Barcelona, Catalunya, el Món – és aquella cabana, útil per guardar eines, esdevenir taberna, retre aixopluc.

  1. La indústria de teler i xemeneia

He aquí un pueblo sin historia al cual la industria le ha dado una, empezando por hacerle pueblo”. Així fixava Victor Balaguer la (des)memòria que inventà La Bordeta. Tres anys abans del Pla Cerdà (1857), el polític i literat romàntic hi rememorava aquelles “cuatro ó cinco miserables casas” que havien estat transformades per l’arribada del ferrocarril, i per nous equipaments que canviarien per sempre un territori oblidat: les estacions de Sants i de La Bordeta. Del primer municipi, Balaguer escrivia, feridor: “Sans, ese otro villorrio despreciable convertido de guarida de gitanos (sic)en un pueblo importante”. Fou la indústria, doncs, la que arribà en el tren, i s’empeltà sobre les terres camperoles i els assentaments centenaris dels germans i germanes rom, convertint els camps llaurats en conflictius suburbis industrials; paisatges agraris i menestrals urbanitzats – modernitzats– per acollir milers de proletaris del capitalisme de teler i xemeneia. Com l’Aprestadora Española, la més important indústria fabril de la Bordeta a mitjans del XIX: “verdadero palacio industrial, cuyas cuadras y edificios para el blanqueo, tintes, caloríferos, etc; copan una vasta estensión de terreno“.[1]

Memòria de la Bordeta, doncs, són les terres agrícoles i fèrtils de 1840, i les rieres que la inundaven: la riera Blanca, la riera de Tena, la riera de Magòria. Són les aigües del Canal de la Infanta, i els vells masos de Can Valent Petit, Can Massagué, Can Poch, Can Paperina o Can Pessetes. Aquella Bordeta rural, que el 1857 esdevingué un dels quatre barris en què fou dividit el municipi de Sants i es convertí en un dels principals nuclis obrers i industrials del pla de Barcelona. La memòria d’un barri, abans: els camps de Can Mangala, on s’hi aixecà l’any 1880 la Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló, de la mà de Joan Batlló i Barrera, de la poderosa família Batlló. La memòria d’un barri, després: 19.000 m² fabrils, 722 telers, milers de treballadors i treballadores ensutjats, apressats, maldormits. La memòria d’un barri, per sempre: Can Batlló, i el Vapor Vell, i el Vapor Nou, i la Serra i Balet; les indústries fabrils que li donaren forma, fent de Sants i La Bordeta bastions i recipients de la revolució industrial catalana. La memòria d’un barri és també la de la seva contradicció social i contrapoder: la lluita obrera que hi esclatà, vigorosa, arreu dels seus carrers, i li insuflà vida i força, braços i cor, sentit històric i personalitat.

2. Obrers i obreres: somnis i derrotes

Així, la memòria d’un barri obrer feineja al voltant de La Fàbrica, i no és teixida pel record dels seus patrons, sinó pel cant joiós a les vides i les morts dels seus herois. La memòria d’un barri és Joan Peiró i Belis: nat el 1887 a l’antic carrer del Gall – avui Moianès- del barri d’Hostafrancs, treballador als 8 anys en un forn vidrier de la Bordeta – Can Tarrida -, més tard anarcosindicalista i cooperativista del vidre, autodidacta i ministre de la II República, afusellat pels franquistes a Paterna, el 1942. La memòria d’un barri és Francesc Comas i Pagès, Paronas: sindicalista vidrier i cooperativista de consum al Model del Segle XX, resident al carrer Hartzenbusch, delegat de La Unió Vidriera al Congrés de Sants de la CNT de 1918, deportat a Maó el 1920, assassinat al carrer de la Cadena –avui Rambla del Raval – el funest 10 de març de 1923, pels pistolers de la Patronal, a l’ombra de Salvador Seguí, el Noi del Sucre. (La memòria d’un barri és l’orifici de la bala que el matà, perforant la seva llibreteta de comandes). 

La memòria d’una barri és – com no- la Roser Benavent: nascuda el 1902, obrera cosidora, del Sindicat del Vestit de la Confederació Nacional del Treball, morta el 2 de maig de 1920, per explosió, al seu pis del carrer Toledo, quan  Alfons Vila “Shum” i altres activistes hi preparaven artefactes per atemptar contra el lúgubre i repressor governador civil de Barcelona, Severiano Martinez Anido. La memòria d’un barri és Policarp Prats Montsalvatje, Carpiu, (1884-1982): peó afiliat a la CNT que en l’any revolucionari de 1936 fou escollit, per l’assemblea dels treballadors de la fàbrica, com nou director de Can Batlló. Modest i generós, no només mancomunava el seu salari amb el sindicat, sinó que compartí, amb una desena de companys sense recursos, la seva pròpia tomba a Montjuic.[2]La memòria d’un barri està feta de la matèria de tots els seus somnis (les col·lectivitzacions, la Cooperativa Agrupació Vidriera, la Cooperativa Esmeralda…) i de les seves derrotes. La memòria d’un barri està nuada per les vides anònimes que hi han crescut i treballat, estimat i plorat, lluitat i perdut, i que sovint – no per dissort, o per desraó, sinó per la injusta i desigual correlació de forces – s’han hagut d’exiliar, a fora o a dins, mossegant la derrota en silenci. La memòria d’un barri està feta de les doblement anònimes, al taller i a casa: les dones. El 1953, el 80% de les solteres de la Bordeta treballaven a Can Batlló, que aleshores ocupava 1.800 persones.[3]

3. La parròquia obrera i solidària

Diu la memòria del barri – transmissió oral, de veu en veu-  que va ser una parròquia obrera qui ajudà, sota mà, les famílies republicanes derrotades, les vídues i orfes dels executats, les dones dels presos, les famílies –roges, “separatistas”, anarquistes- empestades pel règim feixista de Franco. Memòria viva i solidària del barri: la Parròquia de Sant Medir. Amb mossèn Amadeu Oller alçant-la en la dècada fosca de 1940, i amb ella aixecant un món: l’escola primària i el batxillerat, l’escola-taller de torneria i confecció, el gimnàs, l’equip de bàsquet i el grup escolta. Erigint un barri, també, amb l’Agrupación de Beneficiarios Cooperadores de La Bordeta, l’any 1957. Cooperativa de 311 habitatges que arrelà amb força un teixit humà digne i solidari com la parròquia: obrerisme catalanista i d’esquerres. Els avis i àvies de la Bordeta del segle XXI.

Diu la memòria del barri, també, que anys més tard, el 20 de novembre de 1964, a la mateixa parròquia s’hi celebrà una assemblea de 300 treballadors – entre ells, Cipriano Garcia – i que allà hi van fer néixer les Comissions Obreres de Catalunya. I relaten també que hi havia infiltrats, i que a causa dels talpses practicaren detencions, però que aquell moviment fou imparable. La memòria també recull quan – mort el dictador però no la Dictadura – al teatre parroquial de Sant Medir s’hi refundà la històrica Confederació Nacional de Treball. Al crit de “CNT! CNT!”, un 29 de febrer de 1976 s’hi aplegaren 500 militants d’organitzacions obreres i socials clandestines, en un aiguabarreig de vells anarquistes i anarcosindicalistes, de joves llibertaris i marxistes revolucionaris, per a somniar i lluitar per un futur que no arribà com voldrien.

I diu la memòria – sobre la parròquia obrera i solidària de La Bordeta- que el compromís no entén de religions, ni de colors de pell, no d’orígens, i que per això el 2001 la parròquia acollí desenes de persones migrades sense papers. I manifestà: “La parròquia de Sant Medir es troba implicada, amb altres parròquies de Barcelona, en l’acolliment dels immigrants que demanen viure legalment en el nostre país (…). Cal posar de manifest i amb agraïment la solidaritat i el recolzament que hem trobat tant per part dels feligresos com dels veïns del barri (…). Lamentem, en canvi, no haver trobat aquesta solidaritat i recolzament ni en les institucions civils, ni en altres instàncies eclesiàstiques ni en els partits polítics, un fet inexplicable tractant-se d’un afer sociopolític que afecta, de forma greu, el nostre país”.[4]Diu la memòria que la memòria és llarga i sobretot sàvia, i que la història es repeteix, grotesca, com una farsa.

4. Moviments populars, saviesa de barri

La memòria d’un barri ho sap, i ho sap molt bé perquè s’acosta als nostres dies: la vida col·lectiva de la Bordeta és indissociable del Centre Social de Sants, l’organització veïnal que ha articulat durant dècades a Sants i La Bordeta les lluites del moviment popular urbà. Legalitzat el 1971, conformat per nuclis de veïnat independent i de les comissions obreres i clandestines de barri, vinculades al Partit Socialista Unificat de Catalunya (“Sants 1”) i a Bandera Roja (“Sants 2”), el Centre Social nasqué per a fer front a l’urbanisme franquista, tal i com radiografià a la exposició Cop d’Ull a Sants, el 1973. El diagnòstic: calia una lluita àmplia i popular per aconseguir escoles, parcs, centres socials, residències per a gent gran, dispensaris o biblioteques. Per salvar la plaça de Sants i guanyar Cotxeres: “Salvem Sants dia a dia: ni pas elevat ni Museu del Tramvia” (1974). Contra l’especulació i pels espais públics: “Verd total a l’Espanya Industrial” (1975). Pels equipaments culturals i educatius: campanyes pel Vapor Vell (1986-1991). La memòria del barri ho sap, i ho sap molt bé i es preocupa de transmetre-ho generació rere generació: el moviment popular de la dècada de 1970 vencé a la tecnocràcia franquista i, després, necessità tornar a vèncer a la tecnocràcia democràtica. A la conquesta popular d’espais públics, socials, educatius, veïnals… però la Bordeta, sempre pendent. Ja el 1973 el Centre Social de Sants exigia: “Espanya Industrial, Magòria, Can Batlló o Cotxeres de tramvies són terrenys que no han de caure en mans de l’especulació”.[5]  

La memòria del moviment popular, petita i íntima, està feta també per les lluites i anhels de la Comissió de Veïns de la Bordeta. D’assemblees per mantenir el bus 91, tant necessari per la vida quotidiana, a les lluites pel soterrament del cinturó de Ronda. Una lluita per l’apropiació social de l’espai urbà, per fer ciutats a mida de les persones, amb traducció física: el 27 de gener de 1999 obria les portes “La Barricada”, el local de l’Associació de Veïnes i Veïns Rambla de la Bordeta. Segons el periòdic La Burxa, el local naixia “arran de les fortes mobilitzacions que el veïnat ha tirat endavant en els darrers temps, 8 anys de lluita, pel cobriment del cinturó”. Pel portaveu veïnal, Jordi Soler, era “l’expressió física d’aquest renaixement combatiu del barri”.[6]Més tard tancaria, però aquell renaixement esdevingué llavor de futur: el cicle antiespeculatiu i les manifestacions de “Sants: Veuràs quin nyap” (2006), amb els sospitosos habituals de la Bordeta rebel: Josep Marcè, Ferran Alejandre, Elias Martín, Llorenç Gasset o Rosa Pomareda. Saviesa popular: la memòria de barri, construeix barri.

5. Autogestionar el barri, reinventar el món: Can Batlló

Hi ha memòries que transiten lentament al llarg de la història, i que de sobte s’arremolinen, i es condensen, i es retroben totes elles, en un esdeveniment que les agermana i propulsa, en un mateix temps que permet que es reconeguin entre sí, en un espai que les acull i les hibrida i fa que les memòries esdevinguin història popular. Un espai físic, sovint. Un lloc practicat i viscut. La vella fàbrica de nou col·lectivitzada: Can Batlló. Aquell 11 de juny del 2011 fou fruit de moltes i concorregudes assemblees veïnals a Sant Medir, ja des del llunyà 1996, amb les àvies de La Bordeta – Rosa Salvador, Mercè Borràs, Rosa Piquer… – sempre a punt i sempre presents. Fou fruit, també, de les jornades del 3, 4 i 5 de juny del 2005, amb la tancada popular d’una trentena de veïns i veïnes a la parròquia – Josep Pons, Josep Maria Domingo, Jordi Soler, Mia Caritg, Txedes Vallès, Joan Costa, Jordi Falcó, Enric Jara, Ferran Aguiló, Rosa Mestres, Miquel Pubill, Albert Forcades…- , amb la memòria com a arma de futur: “Salvem Sants tots els dies, Can Batlló, l’Estació i les Vies.” 

Fou fruit, també, dels llaços viscuts i compartits entre l’associacionisme veïnal històric, amb el moviment autònom i anticapitalista dels noranta (Can Vies, l’HAMSA, l’Assemblea de Barri de Sants, La Burxa, la Festa Major Alternativa, la Plataforma per un 12 d’Octubre en Llibertat, el Calaix de la Vergonya..). I més tard, llaços nous: amb aquella onada tel·lúrica i social del 2011, que s’afrontà amb passió a la crisi econòmica i política del règim del 78. Jordi Soler, novament: “Algú haurà de posar en l’haver del 15M també la victòria de Can Batlló”. La memòria, altra vegada, cosint la història dels i les de baix: moviment obrer dels seixanta, moviment popular dels setanta, els ateneus llibertaris dels vuitanta, les okupes i antifeixistes dels noranta, les activistes contra la globalització i la guerra dels primers 2000, les indignades del 15M, les feministes, les cooperativistes, les artistes, les migrants. L’Espai Veïnal i Autogestionat de Can Batlló: la Casa Comunal de totes i tots.

D’aquí el present, o la memòria del futur: el Bloc 11, la Biblioteca Popular Josep Pons, l’espai d’encontre i els torns de barra, el rocòdrom, l’hort comunitari, l’Impremta Col·lectiva, Arts Can Batlló, La Fusteria, el Taller de Cervesa, Infraestructures, les Comissions, l’Assemblea general, Coordinació, la cooperativa de consum la Garrofera, la cooperativa d’habitatges La Borda, l’ateneu cooperatiu Coòpolis, l’Escola Arcàdia, l’espai de Circ, Creació Musical, els camps esportius populars… Cooperació social en la cultura (de base), el lleure (comunitari), el treball (autogestionat), el consum (ecològic i local), l’habitatge (cooperatiu), l’educació (llibertària), l’urbanisme (popular). Acumulació social, rereguarda col·lectiva, creativitat auto-organitzada. Per una altra vida, per un altre barri, per una altra ciutat, per una altra societat. Per un món altre: diferent i contraposat a la realitat paorosa, aberrant, del capitalisme. Contra la desmemòria: memòria (i relats) de barri. Contra la fàbrica, la vida.

La Bordeta, agost del 2019

En homenatge a Josep Pons, Josep Xarles i Prudenci Merayo: el barri us enyora.

Amb afecte i admiració per l’Assumpta Albà i Ricart i totes les guerreres de la Bordeta.

Amb agraïment fraternal per en Jordi Soler. Per la teva militància barrial i per la novel·la 

La Fàbrica: memòria i futur de la Bordeta llibertària i rebel.


[1]Balaguer, V. (1857) Guia de Barcelona a Mártorell por el ferro-carril. Barcelona: Imprenta Nueva de Jaime Jepús.

[2]Mil i un fils d’una llarga història(2016), curtmetratge de l’Espai Fotogràfic Can Batlló.

[3]Segura, I. (2001) Dones de Sants-Montjuïc. Itineraris Històrics. Arxiu Municipal de Barcelona.

[4]Acord del Consell Parroquial de Sant Medir, 11/02/2001.

[5]Martí, J.; Marcè, J. (1996) Centre Social de Sants: una experiència associativa. Llibres de l’Índex.

[6]La Burxa núm. 11, gener del 1999.

Similar Posts