L'equip d'infermeria d'urgències de l'Hospital de Bellvitge

Entrevistem, de forma virtual malauradament, en David Arias, infermer de l’àrea d’urgències de l’hospital universitari de Bellvitge.

Com és la situació actual al vostre Hospital?

La situació és molt semblant de la que hi ha a la resta d’Hospitals de Catalunya. Pel que fa a organització s’ha gestionat bastant bé. Em refereixo a canviar circuits, habilitar unitats noves, etc. Teníem la sort que a Bellvitge havien obert un edifici nou per urgències i UCI, i això ens ha ajudat molt. L’hospital ha parat les operacions i ens preparem per rebre pacients nous.

El que ha estat insuficient ha estat la prevenció. Amb l’avantatge de poder veure el que havia passat a la Xina, Itàlia o inclús Madrid, a nosaltres no se’ns ha donat la formació necessària. En saltar l’estat d’alarma es van prohibir totes les formacions sanitàries sense que rebéssim ni de col·locació d’equips de protecció, de circuits, de tractaments, ni res. La formació i la prevenció ha estat molt escassa. La supervisió d’infermeria també ha estat molt bé, però no la direcció. Però això s’haurà de jutjar millor un cop passi la crisi. A la nostra unitat s’ha aconseguit disminuir la ràtio de pacients per personal.

Hi ha molta necessitat de llits d’UCI i personal format per a això. No tothom la té. Molts companys ara s’estan reciclant i formant de forma exprés. Els llits que s’habiliten nous els han de portar personal adequat. Ara el que més preocupa és això. Els pacients que es compliquen han d’anar a aquestes unitats. És important drenar les urgències i es fa portant a planta o si estan complicats a UCI. Si una unitat es col·lapsa, ho fan també les altres.

Quina ha estat l’evolució del número de pacients i els tipus de casos?

Nosaltres a l’Hospital estem ingressant entre 50 i 60 pacients diaris, que suposen uns números molt alts. Ens han habilitat llits i unitats noves que han permès drenar molt les urgències. Hi ha molts pacients que necessiten respiradors i ventilació mecànica no invasiva, material que és limitat. Alguns d’aquests els podem tractar a urgències mateix.

Al principi es comparava la malaltia amb una grip, però no ho és. Ens arriba gent de quaranta, cinquanta i seixanta anys greu i que estaven en bon estat de salut. El virus fa pneumònies bilaterals i col·lapsa els pulmons. Per això la necessitat de ventilació assistida. Els pacients es poden complicar de forma molt ràpida. Això pel que fa a gent relativament jove. Per la gent més gran l’afectació és més greu i moltes no l’aguanten. Els mitjans ho van vendre com una grip i això va ser una gran irresponsabilitat.

El pitjor és que molta gent mor sola. En estar restringides les visites no es permet l’entrada a familiars. Només podem entrar nosaltres, vestint-nos de forma segura cada vegada. Per vestir-se de forma segura es necessiten dues persones, per desinfectar. Això més la gran càrrega de treball que portem fa que ho fem menys del que ens agradaria.

Que és del que hi ha més necessitat?

Es necessita de tot pràcticament. Llits, respiradors, personal i sobretot material de protecció individualitzat. El més necessari és el material. El personal es va suplint, però si no té material de protecció adequat, aquest és fàcil que es posi de baixa i per un temps considerable, amb la frustració afegida de no poder ajudar als seus companys. Fa falta protegir el personal, si no aquest a part de contagiar-se pot fer-ho als seus companys. Tampoc se’ns fan test si no tenim símptomes. Sobretot fa falta Equips de Protecció Individual (EPI), és la demanda més gran, ja que infectar-se vol dir posar en risc les nostres famílies.

El col·lapse és treballar amb pocs recursos. Suposa un risc de contagi per les mateixes treballadores que es poden convertir en portadores, risc de contagi a companyes i a les seves famílies. És una situació on la càrrega de treball ha augmentat molt. També hi ha una pressió molt gran d’estres laboral. Cada dia s’estan canviant els protocols, hi ha coses noves, circuits, diferents torns. Etc.

Quines són les condicions en les que esteu treballant?

Són precàries perquè no tenim el material suficient. Falta personal perquè ha augmentat el nombre de pacient. Molt personal està de baixa per no haver tingut els EPI’s. Patim molt d’estrès. És dur, són moltes hores i molts dies seguits. Els EPI’s et deixen marques a la cara i moltes ens posem apòsits per no acabar amb ferides. Dóna molta calor i irritació. Però sobretot és una càrrega emocional molt gran. Hi ha molt morts. L’altre dia no en cabien més al dipòsit de cadàvers de l’hospital. Hi ha pacients que ens demanen que els acomiadem per ells a les seves famílies.

No podem desconnectar, treballem moltes hores i només sortim de casa per tornar a l’hospital. Amb diferència són els meus dies més durs com a infermer. Per altra banda estem fent molta unió entre l’equip i rebem molt de suport, tant entre nosaltres com de l’exterior.

L’administració us aporta tot el que necessiteu?

No, anem escassos de tot el que és material de protecció. Mascaretes, bates, guants. S’estan esterilitzant material que no està pensat per això. Mascaretes pensades per a sis hores s’utilitzen tres o quatre dies. També ventilació pels pacients crítics.

Quina incidència han tingut les retallades en la crisi actual?

Una incidència molt gran. Recordem que van ser fetes pel conseller Boi-Ruiz, president de la patronal de la sanitat privada i membre del govern d’Artur Mas. Es va retallar en llits, personal, condicions sanitàries i es va fomentar la privatització de serveis d’hospitals públics i promoció de la sanitat privada. Si disminueixes els recursos en sanitat, tant en personal com en llits, quan ve alguna emergència, ja no només el Coronavirus, sinó èpoques de grips, Ebola, etc., és un desastre. Amb sanitat privada els hospitals es gestionen per a tenir beneficis, el pacient passa a ser client. És més car per la societat perquè s’està pagant el benefici d’aquestes empreses. En aquesta crisi s’ha vist l’egoisme de la sanitat privada, derivant els seus malalts a la pública perquè no donen beneficis, igual fan amb càncers o malalties que generen molt de tractament. D’aquesta manera faciliten el col·lapse de la pública, a qui a més li treuen recursos. Cal posar fi a això perquè suposen un cost increïble. Igual amb les externalitzacions, com les empreses de neteja. Actualment és l’ICS (Institut Català de la Salut) qui dóna el material per aquestes treballadores mentre l’empresa segueix cobrant pel servei sense preocupar-se per la seva salut.

Les privatitzacions es van fer amb l’excusa d’abaratir costos, però al final surt més car, es precaritza la feina, baixa la qualitat del servei i l’empresa privada s’endú un benefici que abans no existia.

Voldries afegir alguna cosa més?

La gent s’està bolcant amb nosaltres, ens fan mascaretes, donacions de particulars, i ens traslladen molta escalfor. Però m’agradaria remarcar que els sanitaris no som herois. Jo personalment no vull ser-ne cap, només vull fer la meva feina, de la qual estic orgullós i m’encanta, amb seguretat. No se’ns ha de romantitzar, perquè normalitza que treballem amb precarietat, amb sobrecàrrega de treball i salaris baixos. Volem reconeixement, però sobretot volem seguretat.

Per últim agrair a tota la gent que surt a les 20 h a aplaudir, que ens trasllada la seva escalfor i ens ajuda a poder dur aquesta dura situació. I sobretot agrair a tot l’equip amb qui treballo, a qui ara mateix considero la meva família.

Similar Posts