Un any després de l’exposició «Marees de gent. La turistització de Venècia i Barcelona i la resistència de qui les habita» presentada als Magazzini del Sale de Venècia, gràcies al col·lectiu S.a.L.E. Docks, les comissàries Gea Polimeni i Claudia Cavion no hem pogut resistir la temptació d’escriure algunes reflexions sobre la situació actual.

Avui més que mai, el monocultiu turístic ens mostra els seus defectes: la màxima precarització del treball d’un gran nombre de persones del sector (sobretot les posicions més febles, els serveis externalitzats o el treball en negre) i els milers de pisos i establiments buits. Es veu encara més la falta de serveis essencials per als ciutadans, i no hi ha recursos alternatius per sostenir-se. Es necessitava una pandèmia per buidar de cop les dues ciutats i fer-nos entendre que dependre d’aquest model econòmic és equivocat!

A Venècia, durant les primeres setmanes, quan encara quasi tothom ha pogut sortir per anar a treballar o a passejar, els habitants han tingut – probablement per primera vegada!- la sensació de viure finalment en la seva ciutat. Les aigües dels canals estan calmades i netes gràcies a la reducció del trànsit.


Els carrers i places ja no estan plenes de gent. Es percep una tímida pertinença a la comunitat ciutadana, abans sempre esclafada pel ritme incessant del flux turístic. Caminant per la ciutat buida ens adonem que poca gent l’està vivint. Venècia pateix despoblament, efecte provocat per la supremacia del turisme de massa; com un gos que es mossega la cua, com més importància agafa el monocultiu, més s’aprimen els serveis per als ciutadans.

Gràcies a la perseverança i a la passió de qui aprecia aquesta ciutat, existeix i resisteix el teixit social que, davant d’aquesta emergència, s’han consolidat aviat: el mutualisme, la voluntat d’ajudar-se i d’escoltar-se, han sigut les primeres reaccions espontànies respecte al buit institucional. Quan la ciutat va fer front als cicles d’aigua alta extraordinària quatre mesos enrere, aquests teixits ja van fer forta la població per superar-ho.

En aquesta situació d’emergència global, els serveis essencials pel benestar del ciutadà resulten un cop més inexistents. L’estiu passat, va succeïr fins a dues vegades que un creuer xoqués contra el marge del canal, provocant danys greus a persones i a l’entorn. Venècia és massa fràgil contra el volum dels vaixells.

Tot i aquests accidents, seguien passant per la Llacuna. Durant aquestes setmanes, els creuers que estan viatjant han esdevingut uns focus de propagació del virus, ja que és molt més fàcil contagiar-se en un ambient tancat. El personal de la tripulació s’ha vist obligat a treballar en condicions sanitàries inhumanes i, juntament amb els viatgers, s’han quedat bloquejats a bord.

En referència a això, s’estan emprenent accions legals contra les companyies creuerístiques, denunciant la seva incapacitat de gestionar la difusió del contagi a bord dels seus creuers. Molts d’aquests havien d’atracar al port de Venècia però, també gràcies a la intervenció del Comitato No Grandi Navi, han sigut desviats a l’últim moment a altres ports italians, una solució precipitada i poc prudent. A Barcelona també ens trobem en una ciutat paralitzada i buida, quasi sense sentit.

Els carrers estan deserts, sense trànsit i amb menys pol·lució i contaminació acústica. El cel és clar i es respira un aire molt més net. Les companyies aèries han anul·lat la majoria dels vols i molts turistes s’han trobat bloquejats en els nombrosos pisos turístics.

Alguns s’atreveixen encara a fer un tomb, trobant-se sols a les grans places i davant dels monuments tancats. Fins i tot, les infinites obres de la Sagrada Família han estat aturades en les últimes setmanes. Oblideu-vos de la temporada turística d’estiu! Perfecte, si no fos per la precarietat que patiran els petits actors culturals locals, afegida a la que ja pateixen habitualment en haver de competir contra els grans esdeveniments de masses.

Ara s’arrisquen a perdre-ho tot. Barcelona, sense el seu gran públic de massa, torna a ser la ciutat dels ciutadans, però no se’n pot gaudir ni tan sols una mica. Tothom a casa, i com a màxim als balcons i a les terrasses, si se’n té, a la recerca d’una mica de sol. A la tarda la cita és a les 20h per aplaudir als sanitaris, però també hi ha qui l’endemà es planta als balcons a criticar i gravar qui surt per anar a treballar. Ens diuen que ens hem de quedar a casa, però i qui no en té? I per aquells que viuen de lloguer, com el paguen si no poden treballar? I totes les dones que estan forçades a quedar-se a casa amb els seus agressors? Les preguntes no s’acaben aquí.

El poble s’està organitzant a escala nacional gràcies a la campanya Plan de choque social que preveu una sèrie de mesures com la vaga de pagament dels lloguers, majors recursos contra la violència patriarcal i un rèdit de quarantena per a tothom, entre d’altres. A aquestes intencions s’hi sumen tots els teixits socials de suport mutu i xarxes d’aliments que s’estan desenvolupant als barris i carrers de la ciutat. Aquesta crisi (perquè sí, la crisi desgraciadament ja ha començat) l’estan pagant, com sempre, les persones més vulnerables. I qui està a dalt és capaç d’aprofitar-se d’aquesta situació, jugant amb la nostra salut.

Obrim els ulls, el virus es diu capitalisme i és molt més radical del que ens esperàvem. I quan la pandèmia s’acabarà, ens trobarem catapultats a una situació que no serà la mateixa d’abans. Ja sabem que si de la crisi se’n surt corrent, la recuperació econòmica tornarà a contaminar el mediambient pitjor que abans, amb ritmes accelerats per recuperar el temps perdut.

El que volem és alentir el sistema, fer-lo retrocedir, afavorint així el medi ambient i les nostres societats. No deixem escapar aquesta ocasió per convertir el monocultiu turístic en un model de qualitat enlloc de quantitat. Ampliem l’economia en altres sectors, repensem l’essència de la ciutat, potenciant els serveis essencials pel benestar de qui l’habita. Necessitem invertir aquest mecanisme, posant en primera línia el benestar comú i no els interessos dels privats. Ha arribat el moment de reflexionar i reaccionar, abans que sigui massa tard. No tornarem a la normalitat, perquè la normalitat era el problema.

Claudia Cavion (Fem Front al Turisme de Sants) i Gea Polimeni (Sale Docks)

Similar Posts