Les persones, pel fet de ser persones, naixem amb uns drets intransferibles que ningú ens hauria de prendre. Aquests drets són considerats com Drets Humans. Els Drets Humans són un conjunt de principis que estan per damunt de les lleis i normatives, fins i tot per sobre de les constitucions dels països. Per això, els països que han signat la Declaració Universal dels Drets Humans i altres instruments com la Convenció Internacional de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat, estan obligats a complir i fer que es respectin els drets.
Els Drets Humans no han estat una concessió dels governants, sinó que molta gent ha hagut de lluitar perquè se’ls reconeguin, per tenir-ne accés i per fer-los efectius. Alguns exemples són els pobles indígenes, el vot de les dones, la lluita contra les desigualtats de gènere, les lluites contra el racisme, les lluites contra l’homofòbia. Les persones discriminades per la nostra diversitat funcional hem estat excloses de la societat i se’ns han negat els Drets Humans. Hem fet nosa perquè es pensava que no servíem. Moltes vegades ens han amagat perquè no volien que estiguéssim a la societat i que ens expresséssim. Tot per ser “massa diferents”. Però tothom és diferent.
Per això, històricament les anomenades “persones amb discapacitat” també han hagut de lluitar pels seus drets, i un dels fruits d’aquestes lluites és la Convenció internacional de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat. Avui en dia, tot i que tenim una Convenció internacional, les persones amb discapacitats encara continuem sent discriminades per la nostra diversitat funcional. Ens trobem amb moltes barreres que provenen de la inadaptació de l’entorn físic, social i actitudinal a les persones (siguin o no persones amb discapacitat), barreres que ens exclouen de la participació en la societat.
