Sovint, quan comprem unes pinces d’estendre la roba, no estem comprant unes pinces. Comprem unes pinces, i ens comprem a nosaltres mateixos. Si compres en una botiga, estàs comprant un trosset del que significa aquella botiga. Si compres en una botiga de barri, estàs comprant la teva idea d’ajudar el comerç local; si compres tomàquets en un supermercat km.0, estàs comprant la teva idea de donar suport a les taxes justes als agricultors; si compres roba ecològica, estàs comprant la idea sobre la consciència d’explotació de la moda. El problema ja no és si la compra és ètica o no; el problema és la compra en sí mateixa. Perquè segurament no tens cap tipus d’escapatòria contra l’estratègia de la venta, contra la creació de les necessitats, contra els diners. “Mira’m i compra’m. Sinó, no estàs a dins”. La potència de connexió que exerceix la publicitat, els malabars que les empreses fan amb el teu subconscient, són dignes d’estudi.
Saben qui ets, on vius, què fas i que t’agrada fer al llit per les nits
Generen una roda de la qual és impossible sortir, l’estratègia de les grans multinacionals s’arrela al consumisme més pur i la manipulació de la societat a través de les tendències, de pujar a un carro que no et portarà enlloc, però que estar-hi pujat et dona estatus i popularitat. Quan compres, no compres quelcom, compres una idea. I gràcies a aquesta idea, estem creant societats aferrades a neguits que no existeixen, a venerar i exaltar una producció que acaba amb els nostres recursos, a necessitar constantment. Com bé apuntava Mujica en un dels discursos més importants del Río G20 de 2012 , “estem governant la globalització o la globalització ens governa a nosaltres?”. De fet, has provat a desconnectar? Has provat a no tenir Whatsapp? És bàsicament impossible, i més vivint en una ciutat.
Tanca el mòbil una setmana; és inviable
Aquesta roda, cada cop més gran, funciona com un tren desbaratat on milions de persones volen pujar-s’hi. I plens d’aquesta putrefacció, els pocs que realment veuen que així no, que fins aquí hem arribat, els convidem a marxar. Com si fossin espècies vingudes d’altres planetes, els mirem estrany quan ens diuen que no tenen un mòbil amb tarifa plana d’internet, que no tenen televisió a casa o que fins i tot tenen tres pantalons i tres samarretes al seu armari, no necessiten res més. La societat no sap conviure amb ells, amb persones que no necessiten res més que la vida per tirar endavant. “El pobre no és el que té poc, sinó el que necessita infinitament més i desitja més i més”.
