Fer la volta al món és el somni de milions de persones aficionades a viatjar. Tanmateix, perquè aquesta experiència no sigui una missió impossible, és necessari haver tingut sort -molta sort- i haver nascut en un país que t’atorgui un “passaport poderós”. Un passaport VIP.
Aquesta llicència aleatòria és la que marcarà la diferència entre poder fer un viatge més o menys normal o no fer-ne cap -o, en el millor dels casos, viatjar després d’una infinitat de tediosos tràmits burocràtics. Per moltes persones, l’emoció davant la possibilitat de viatjar a l’altre costat de la frontera és inexistent. I, si existeix, sovint és més amarga del que podríem imaginar les persones que solem viatjar amb passaport VIP. El neguit que es viu en ser a la cua on es decideix si algú passa o no passa, el fet d’haver de suportar interminables interrogatoris dels funcionaris del país d’origen i del país de destí, etc… són experiències que frustren. Això, evidentment, sense parlar de les persones en situació extrema que han de travessar fronteres per salvar les seves vides i que viuen una història totalment diferent del que significa viatjar. Els motius varien molt segons el lloc d’origen i les circumstàncies.
Tècnicament el passaport és només un tros de paper, però és també el que ens permet gaudir del dret bàsic d’anar a l’estranger, de treballar fora, d’aprendre idiomes a l’exterior o de connectar-nos amb persones i cultures diverses; accions que són cada vegada més importants dins un món globalitzat. Quan parlem de discriminació ens referim a l’acte a través del qual s’exerceix violència sobre una altra persona o grup social, i sovint es fa patent a través de privilegis que són atorgats a unes persones i no a unes altres. El fet de tenir -o no- un “passaport poderós” n’és un exemple: un privilegi tan sols per algunes persones.
Segons els acords internacionals de cada país, el passaport dóna accés a un major o menor nombre de nacions. Els més VIP del món són el de Singapur i el del Japó, que permeten viatjar a 153 i 152 països respectivament segons l’última actualització de Viquipèdia feta l’1 de juny de 2018. Per contra, els països amb més limitacions són l’Iraq i l’Afganistan, que només permeten viatjar a 23 i 20 països respectivament. El passaport espanyol permet accedir a 149 països i està en el rànquing junt amb Dinamarca, Suècia, Finlàndia, Itàlia i França.
Sorprenentment, aquells passaports que permeten accedir a més països del món són, al mateix temps, els que més restriccions tenen a l’hora d’acceptar passaports estrangers. Per exemple, una persona americana pot viatjar a 149 països, però els Estats Units només permet l’accés de 42 nacionalitats. En canvi, un maurità només pot viatjar a 46 països, però Mauritània permet l’accés de 191 nacionalitats diferents. A continuació mostrem en els mapes el cas de l’estat espanyol.
Els passaports, de fet, són un invent molt antic. Sembla que la paraula passaport procedeix d’un terme lligat a les portes de les ciutats, a les portes de les muralles. Paraules com municipi deriven d’emmurallar (munire), un municipi és una població envoltada per un mur. I crear un mur, una frontera, és un acte inherentment violent, ja que s’ha d’imposar aquesta divisió en el territori a través d’un grup de persones que controlen els recursos, la terra i la gent d’aquella zona, cosa que, per definició, exclou a altres persones del dret de traslladar-se. L’única manera d’imposar-ho és, en últim terme, mitjançant la violència. La violència, per tant, és producte de la frontera i no del moviment de la gent.
En certa forma, la narrativa de que la Unió Europea ha eliminat les fronteres és mentida. Simplement les ha mogut de lloc. Tot i que va eliminar les divisions internes, mai va desfer les fronteres externes. Tot el contrari. En els últims vint anys, ha dedicat grans esforços a restringir-ne el moviment, sobretot al Mediterrani. Espanya, per exemple, va permetre el lliure moviment des del Nord d’Àfrica fins que es va unir al tractat Schengen als anys 90. França també permetia sense restriccions la immigració africana durant els anys 80.
D’aquesta forma, els beneficis o inconvenients que atorguen els passaports no són per sempre, i el poder (o no-poder) d’aquests pot augmentar o reduir-se en funció de la dinàmica política tant del país que l’emet, com del país de destí. Tal com explica Violeta Camarassa, el passaport és reconegut com a tal només quan es reconeix dins el món de la diplomàcia i això significa que el país de destí, per tal d’acceptar un passaport com vàlid, haurà de reconèixer prèviament que el territori que l’emet és una entitat política. Quan un país molt poderós i influent no reconeix l’autoritat de certs territoris, és més que probable que els seus amics aliats tampoc ho facin. Un cas molt clar és el de Taiwan, on la possibilitat que els taiwanesos viatgin penja d’un fil mentre el poder de la Xina augmenta cada vegada més arreu del món. A causa de la política existent d’una sola Xina, molts països que tenen relacions especials amb aquesta, no poden reconèixer el passaport taiwanès. Un altre cas evident serien els països àrabs. Egipte, per exemple, va ser un país afectat per l’ascens dels grups islàmics violents i extremistes que van agreujar la islamofòbia i, per injusta que sigui l’associació, aquest fet va perjudicar a totes les persones amb passaport àrab.
Per tant, els beneficis o inconvenients que té un passaport concret en un moment donat, poden variar al llarg del temps i van en funció del context polític que es visqui. Tot i això, aquest trosset de paper que, a la pràctica, no val res, ens fa entendre la cosa poderosa que són les fronteres, encara que siguin artificials. Ser un “ciutadà o ciutadana del món” és un luxe que només podem gaudir les persones amb passaports privilegiats.
Parafrasejant a Violeta Camarassa: no existeix res més aleatori i més radicalment determinant per la vida d’una persona que el seu lloc de naixement. Un passaport o un visat no és una cosa que ens guanyem com a fruit del nostre propi esforç, sinó que depèn de la sort. I tan sols hi ha una cosa que es pot fer amb la sort: estar agraïdes i ser-ne conscients. Ser conscients dels privilegis que tenim, dels problemes injustos que pateixen altres viatgeres i de què totes podríem estar al lloc de l’altra. Com podem parlar d’un món globalitzat i connectat quan ser una ciutadana del món és només un privilegi d’unes quantes i es basa en les limitacions de la majoria?
