Actualitat

2021 i les xifres de la violència contra les dones

El 18 de desembre una dona era assassinada a Torrevella per la seva parella, la xifra de dones assassinades pel fet de ser dones als Països Catalans durant el 2021, puja a 26 segons dades oficials. A part, 2 infants han estat assassinats com a represàlia contra les seves mares per part dels seves parelles o ex parelles. Dir que toca fer balanç i fer-ho amb aquestes dades a la ma, seria tant com dir que tornem a ser al cap del camí, i malgrat les intenses campanyes de sensibilització, la designació de regidores, conselleres i ministres amb competències sobre feminisme, igualtat o violència masclista, la xifra segueix alarmant-nos cada any. La normalització d’aquesta violència forma part de la nostra quotidianitat. Llevar-nos amb la noticia de l’assassinat d’una dona a mans del seu fill, marit, ex parella o client en cas de dones que exerceixen la prostitució és el pas previ a mostres de condemna, minuts de silenci i declaracions institucionals i concentracions. Son el pas anterior al silenci fins a un nou feminicidi.

Sovint es representen els feminicidis i les agressions físiques contra les dones com la punta de l’iceberg de les violències masclistes. Si baixem una mica hi trobem la violència econòmica que pateixen les dones pel fet de ser dones. I si tornem a mirar les dades, res apunta a millora.

El 55% de les dones de Barcelona no poden cobrir les seves necessitats bàsiques amb el sou, i una de cada quatre dones de la ciutat destina el 80% del seu sou al manteniment de la llar.

Son alguns dels titulars que ofereix el baròmetre de la feminització de la pobresa a Barcelona que s’ha estrenat enguany en la seva primera edició.

Les dades d’ocupació i atur ens demostren any rere any que les dones tenen un major índex de desocupació i les que treballen ho fan amb sous més baixos i en pitjors condicions que els homes. I la crisi econòmica derivada de la pandèmia que arrosseguem des de fa ja més d’un any, no ha fet més que augmentar aquesta correlació.

Les dones no només han estat la primera fila sanitària i de les cures a les residències i a les llars, sinó que a més a més seran les màximes perjudicades per les retallades que ara la Troika imposa per justificar les ajudes dels fons europeu. Cal preguntar-nos quina ajuda et deixa en pitjor condició que abans de tenir-la. Cal que ens preguntem: a qui ajuden?

Les grans corporacions energètiques, alimentaries, sanitàries i de la distribució de mercaderies han vist disparar les seves taxes de benefici amb la crisi i les úniques inversions públiques que han vist augmentar significativament el seu pressupost son per contractar més mossos d’esquadra, o mantenir els efectius immobilitzats de l’exèrcit.

2 anys de pandèmia i cinc onades del virus no han estat suficient per a invertir en una sanitat pública de proximitat, en desdoblar personal a l’educació per reduir ràtios d’alumnes, o internalitzar la gestió de les residències de gent gran. És a dir en minimitzar la pandèmia enlloc de maximitzar la despesa farmacèutica i hospitalària.

I aquesta remor persistent contra les dones és el que fa que l’organització feminista sigui la clau de volta de totes les afectacions. Venim però, d’un cicle de mobilitzacions i accions que també li han passat factura al moviment. En clau política la integració del feminisme reformista a les institucions ha desmobilitzat una part del discurs rupturista i l’ha instal·lat en la política de declaracions i enfrontament electoral sense cap mena de contrapartida cap a les dones de classe treballadora. D’altra banda el feminisme més combatiu ha vist els darrers anys com les multes i la violència policial minvava la capacitat de resposta. Onze mil euros en multes a València entre 2018 i 2019 segons Alerta Solidària. Peticions de presó de 3 anys i més de vint-i-sis mil euros de multa per a set dones que van participar a la vaga del 8 de març de 2018 a Sant Cugat; peticions de més de tres anys de presó i multes de fins a vint-i-tres mil euros a Manresa en el marc del 8 de març de 2019, o fins i tot acusacions de la fiscalia andorrana contra la portaveu de Stop violències en el marc de la campanya pel dret a l’avortament al país.

Al nostre barri tant l’espai feminista com la resta de col·lectius en lluita mantenen el seu pols per tal de fer visible el conflicte i alhora plantejar alternatives. Així ens ho valorava la Clàudia del Grup d’Habitatge de Sants.

“Als col·lectius d’habitatge hi arriben majoritàriament casos de dones, una mostra de que les dones treballadores tenim unes pitjors condicions de vida, que patim més pobresa i més desnonaments i som les que ens veurem més afectades per les conseqüències de la crisi. Moltes dones tenen menys possibilitats d’estudiar degut a les responsabilitats a la llar, més dependència econòmica pel fet de cobrar menys i tenir feines més mal pagades i menystingudes al mercat laboral, moltes són migrades d’altres països que es desplacen per assumir feines relacionades amb la cura de persones dependents. El desmantellament dels serveis públics i la privatització encara fa que més responsabilitats caiguin sobre les dones, que són les que es fan càrrec d’aquestes tasques.” Segons la militant del Grup d’habitatge “El fet de tenir unes pitjors condicions materials està relacionat amb que haguem de viure situacions violència de diferents tipus, com la violència a la llar, ja que moltes no interposen denúncia ni es separen dels marits per no quedar-se sense recursos econòmics o directament sense casa. També ens fa anular la nostra capacitat política, ens fa sentir-nos inferiors i, en definitiva, perpetua la dominació que patim en el sistema capitalista.”

I malgrat la situació les dones s’organitzen, ens confirma amb aquestes paraules “Però per altra banda, també som les que ens organitzem per millorar les nostres condicions, per fer front a les violències masclistes que patim. Els col·lectius d’habitatge són espais on prendre consciència de la dominació que patim i llocs on formar-nos i agafar les forces per tal de sentir-nos subjectes independents i amb capacitat de dirigir les nostres vides. Aquest any ha tingut lloc la Trobada de dones del moviment per l’habitatge, i com ja fa uns quants anys, hem realitzat accions al 8M per fer visible la problemàtica que tenim. Perquè entenen que la lluita feminista és també la que atura desnonaments. Els col·lectius d’habitatge són una contribució a l’autodefensa com a dones treballadores i a formar-nos per alliberar-nos de les opressions que patim.”

Comparteix!